Home ACCIÓN VECINAL Dona Dia de la Dona 2011

Dia de la Dona 2011

 

 

 

 

Celebramos el dia de la Dona con todo un conjunto de actividades en el salón de actos!

Exibición de bailes my danzas.

Taller de maquillaje y escritura árabe.

Taller de trenzas y rastas.

Juegos y cuenta cuentos.

Rincón de los deseos.

Exposición "Sota un sostre llunyà"

Degustación de pasteleria elaborada por mujeres marroquís.

 

Acto presentado por Toni Cano.

 

Participaron:Banc del temps, Xarxa Jove, Espai Familiar, Espai d'acollida a les Persones Nouvingudes, Bon Pas de Ball, La Coral, Centro Cultural Andaluz, Vocalia de la Dona de l'Associació de Veins y Centre Civic .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

 

Hereves de les dones que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis I draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

 

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet I el sabó

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

 

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

 

El fum dibuixarà

L’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

I plourà i farà sol

I dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

I la paraula Dona.

Llavors creixerà l’arbre

De l’alliberament.

 

 

 

L’ELIONOR

 

 

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

I deia: “si senyor” i “bones tardes”.

La gent se l’estimava,

L’Elionor, tan tendre,

I ella cantava mentre feia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

I al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molta sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

I deia: “si senyor” i “bones tardes”.

 

María  Fontecha
 
 
 

Romanç al meu petit amor

 

Et miro tranquil·lament, mentre dorms,

Observo el teu somriure infantívol i dolç,

Veig el teu rostre càlid que encomana pau i harmonia,

I encara que no ho sàpigues, només en mirar-te un instant,

Només en tocar breument la teva pell suau i sedosa,

Un cali fred passa dins el meu interior,

I recorre tots i cada un dels racons més ocults de mi mateixa.

 

Estic asseguda en una cantonada humida i bruta, sobre un cartró esgarrapat,

En un carrer pobre, aïllat dels ulls de la multitud.

Sembla que el temps s’ha aturat davant nostre: els segons duran hores,

Però la veritat és que estem tu i jo sols, però units,

En aquets injust món que no para de rodar.

 

És totalment de nit.

El sol fa temps que s’ha amagat de nosaltres,

Darrera d’uns núvols fins i rosats a l’horitzó.

Ara veig la lluna brillar, orgullosa de la seva bellesa,

En un cel obscur, profund com l’oceà,

On en destaquen petits punts blancs en l’infinit univers,

Que es diferencien d’uns més clars, agosarats en rebel·lia.

 

És una nit com qualsevol altra,

Una con totes les que hem passat al carrer, totalment oblidats.

La bresca brisa de l’aire mou lentament les fulles dels arbres,

Canviant intermitentment de direcció,

Fent sonar el cruixir de les fulles seques.

 

Et tinc als meus braços, imitant el bressol que mai no tindràs.

La fredor intensa de l’ambient fa que els teus diminuts ossets

Tremolin amb la persistència, intentant fer-me sentir culpable

Dels errors que vaig cometre en la meva boja adolescència.

 

Els teus ullets s’obren costosament.

Son d’un color blavós amb unes taquetes verdes en forma de cercle,

La semblança impressionat amb l’aigua pura i cristal·lina del mar

Em fa recordar els del teu pare.

Ara brillen, m’hi puc veure en un reflex de lluentor preciós

Com si es tractés d’un petit mirall que intenta dir-me el sentit de la vida.

 

Escolto amb atenció i tendresa la teva respiració lenta, pausada i mig adormida,

Mentre t’explico un miracle: el teu naixement inesperat.

Sé que no entens les paraules boniques que et murmuro a l’orella,

Sé que no entens les cançons que et canto quan estàs a punt d’adormir-te,

Sé que no entens l’ idioma de les carícies que et regalo a cada moment,

Però en realitat això no m’importa en absolut.

 

L’únic que m’importa en aquesta vida ets tu,

Perquè ets tot el que tinc i em fa por perdre’t

Com he perdut tot allò que estimava i que era important per a mi.

 

 

 

La vida i la mort

 

Moltes vegades ploro sense consol,

per tristeses que, en somnis llargs i

com si d’un càstigs és tractés

van desconsolant la meva ànima.

 

Més que tristeses, potser, preocupacions,

encara que jo ho vegi com una cosa terrible,

m’intenten convèncer de que és natural,

i tot i això la por no se me’n va.

 

Estic segura de que no és el punt i final de la meva existència

No seria just que el sofriment viscut, no serveixi de  res,

Que tan se val un assassí com una bona persona quan et mors,

Doncs penso que alguna cosa més hi haurà.

 

Crec que  en una altre vida com esperit,

Sense béns materials que siguin escusa de guerres,

Amb temps infinit en un espai

on hauries d’aprendre a perdonar, oblidar i estimar.

 

Sé que si faig aquesta poesia, no canviarà res de les nostres vides

Però no vull que el meu esforç sigui en va

I et donaré un consell:

Ves amb molt de conte i aprofita la vida perquè és exclusivament

Teva i només en tens una.

  

Maria Iglesias 

 

 

Actualizado (Martes, 05 de Abril de 2011 18:08)